Poesies de Quim Ponsa

Clandestí

 

Amb un farcell feixuc de colors,

tragina la vida de forma clandestina.

Queden lluny els arbres i les olors

d’una infantesa feliç i enjogassada.

 

Queda molt lluny la sorra del desert,

aquells capvespres de llum ataronjada.

Ara la selva ja no és plena de lleons,

les matinades són de llengua estranya.

 

Tragina la seva pobresa dins un farcell

fugint dels blaus de cotxe de mossos,

i la seva  mirada conté  tots els accents

mentre el futur, se li esmicola  a trossos.

 

 

Klandestinoa,

 

Kolorezko zaku astun batekin klandestino moduan bere bizitzarekin kargatzen du. Zoriontsu eta jokuz betetako haurtzaroen zuhaitz eta usainak, urrun geratzen dira.

Basamortuaren harea oso urrun geratzen da argi laranjazko arratzalde haiek... Orain oihana ez dago lehoiez beteta Egunsentiak atzerritarren hizkuntzakoak dira.

Bere pobretasuna zakuaren barruan darama polizien kotze urdinetik ihez egiten, Eta bere begiradak azentu guztiak dauzka, etorkizuna zatika erortzen zaion bitartean.

 

Mod

 

Arran de pell

llisca el llapis ple de saviesa,

arran d’aquella pell fosca

banyada de tramuntana i sol,

dibuixa els trets endurits,

els ulls extraviats, els llavis closos.

Arran de pell

transforma la matèria en art,

el moviment en hàbil joc,

tallant l’alè de qui l’observa.

Arran d’aquella negra pell

retalla el perfil jove i adust

transformant-lo en una bellesa insultant.

 

 

Somnis de fang

 

Has marxat amb els somnis per bandera,
i has deixat abandonada la vella bota.
Aquella bota amb la que fugies de l’enemic.
El mateix calçat que més d’un cop
al costat de la barricada, et va salvar la vida.
Ara que per fi has deixat el malson enrere
l’has abandonat prop d’un bassal enfangat,
allí on has deixat també la joventut i l’alegria.
Tot just quan has decidit desertar com un valent,
t’has desfet del llast que els peus t’ennegria,
el futur, el benestar, la vida, els sentiments.
I queda allí, com un trist monument d’una rotonda,
al costat de les bombetes que no il•luminen,
envoltada d’estris inservibles i de rates.
Allí ha quedat la bota, aliena a tota mostra de vida,
d’una vida que ara per tu comença, lluny de la seva pell
que t’empresonava.                                    

                                                              

Creaves

 

Modelaves l'argila amb les mans nues,

jugaves a ser Déu creant els rostres
dibuixaves matisos i arrugues
simplement amb tocs de l'ungla, 
només a cops de talent...

Creaves, creaves, CREAVES!!!!

 

 

 

 

 

Vol

 

Un cop més,
saltaves al buit sense xarxa.
Deixaves volar tots els somnis
i et capbussaves a l'infinit.
Xisclaves tant,
com et permetien els pulmons.
i et senties immensament poderós
en el teu vol sense límit imaginable.

 

Soldat

 

Reposa el cap plàcidament adormit

sobre la grava volcànica del son.

Tanca el ulls relaxat entre les cendres
pudentes i lleugerament vermelloses
de les guerres quasi sempre inacabades.
Reposa el cap i somnia el retorn a casa,
a prop dels fills que enjogassats l’emprenyen
a prop dels braços de la dona que l’amara.
I en obrir altra cop els ulls enlleganyats,
una fiblada li ennuvola la mirada

i el retorna com un mal presagi, 
al malson d’un somni farcit de metralla. 

 

 

 

 

 

 

Cargol de mar

 

Et cargolaves dins el teu jo
per entendre’t i fugir de tu mateix.
En una closca de pedres llises
t’enrocaves i paraves l’orella
per sentir el so del cargol de mar
en el que t’havies convertit.
Aquell so cadenciós d’anar i venir
d’onades plàcides de mar tranquil.
Als pocs segons, mentre esperaves
l’espectacle únic de la posta de sol,
vas adormir-te tranquil•lament sobre l’arena
deixant que els somnis et segrestessin,
i que el mar fes de tu un ostatge més,
el darrer presoner del dia que finia.